Ara fa un mes creia que
tenia bona salut, fins i tot una salut de ferro. Amb 81 anys, encara nedo més
d’1,5 quilòmetres cada dia. Però la meva sort s’ha acabat: fa unes setmanes
vaig saber que tinc múltiples metàstasis al fetge. Fa nou anys em van trobar un
tumor poc comú en un ull, un melanoma ocular. Tot i que la radiació i el
tractament amb làser que vaig seguir per eliminar el tumor em van fer perdre la
visió de l’ull, aquest tipus de tumors només desenvolupen metàstasi en un
nombre de casos molt reduït. Tinc la mala sort de formar part d’aquest 2%.
Em sento afortunat d’haver pogut gaudir de nou anys de bona
salut i productivitat des que vaig ser diagnosticat per primera vegada, però
ara estic a les portes de la mort. El càncer ocupa un terç del meu fetge i, tot
i que el seu avanç pot ser alentit, no hi ha manera d’aturar el progrés
d’aquest tipus de càncers.
Ara és cosa meva decidir què faig amb els mesos que em queden de
vida. He de viure de la manera més plena, profunda i productiva que pugui.
M’inspiren les paraules de David Hume, un dels meus filòsofs preferits, que,
quan als 65 anys va saber que patia una malaltia mortal, va escriure una curta
autobiografia en un sol dia d’abril del 1776. La va titular La meva vida.
“Confio a tenir una dissolució ràpida -va escriure-. La meva
malaltia m’ha provocat molt poc dolor, i, cosa que és encara més estranya, no
m’ha afectat l’ànim en cap moment, tot i la gran decadència física que he
patit. Sento la passió de sempre quan estudio i l’alegria de sempre quan estic
acompanyat”.
He tingut la sort de viure més enllà dels 80 anys, i els 15 anys
de més de què he gaudit en comparació amb Hume han sigut molt intensos tant en
el terreny de la feina com en el dels sentiments. Durant aquest temps he
publicat cinc llibres i he acabat una autobiografia (força més llarga que les
poques pàgines de Hume) que arribarà a les llibreries aquesta primavera, i tinc
uns quants llibres més a punt d’acabar.
Hume deia: “Sóc… un home de tarannà tranquil, gens
temperamental, amb un caràcter obert, social i alegre, capaç d’establir vincles
afectius, poc donat a fer enemics, i de passions moderades”.
En aquest punt no coincideixo amb ell. Tot i que he pogut gaudir
de relacions afectives i amistoses, i encara que no tinc enemics de debò, no
puc dir (ni ho pot fer ningú que em conegui) que sóc una persona de caràcter
tranquil. Ben al contrari, sóc un home apassionat, que s’entusiasma amb
vehemència i que viu les seves passions amb una absoluta falta de moderació.
I, malgrat tot, hi ha una frase de l’assaig de Hume que trobo
especialment adequada: “És difícil -va escriure- veure la vida amb més
distància de la que jo sento en aquests moments”.
Els últims dies he pogut veure la meva pròpia vida com si em
trobés en una posició molt elevada, en una mena de paisatge, i amb un profund
sentit de connexió amb totes i cadascuna de les seves parts. Però això no vol
dir que hi hagi renunciat, a la vida.
Ben al contrari, em sento intensament viu, i espero i desitjo
que, en el temps que em queda, podré aprofundir les meves amistats,
acomiadar-me dels que estimo, escriure més, viatjar si em sento amb forces,
assolir nous nivells de coneixement i perspicàcia.
Aconseguir-ho requerirà audàcia, claredat i un discurs planer,
intentar posar els meus afers amb el món en ordre. Però també em quedarà temps
per passar-m’ho bé (fins i tot per fer una mica el ximple).
De sobte sento l’habilitat per concentrar-me en el que importa,
per mirar les coses amb perspectiva. No hi ha temps per a res que no sigui
essencial. M’he de centrar en mi mateix, en la meva feina, en els meus amics.
No tornaré a mirar el programa d’actualitat NewsHour cada nit. No tornaré a parar atenció a
la política o a les discussions sobre el canvi climàtic.
No és una qüestió d’indiferència, sinó de distància. Encara em
preocupa molt la situació al Pròxim Orient, el canvi climàtic, la creixent
desigualtat… però tot això ja no és cosa meva: són qüestions que afecten el
futur. Em fa content trobar gent jove i amb talent, fins i tot la persona que
després de fer-me una biòpsia va diagnosticar les meves metàstasis. Sento que
el futur està en bones mans.
Durant els últims 10 anys he sigut cada vegada més conscient de
com morien els membres de la meva generació. És una generació que desapareix, i
cada mort l’he viscuda de manera abrupta, com si m’arrenquessin una part de mi.
No hi haurà ningú com nosaltres un cop marxem, però ben mirat ningú no és com
ningú, mai. Ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat
que no es pot omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom
ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la
pròpia mort.
No puc negar que tinc por. Però el que més sento en aquests
moments és gratitud. He estimat i m’han estimat; m’han donat molt i he donat
una mica a canvi; he llegit i viatjat, he pensat i he escrit. He tingut una
relació amb el món, la relació especial que mantenen escriptors i lectors.
Però sobretot he sigut un ésser sensible, un animal pensant en
aquest bell planeta. I només això ja ha sigut un enorme privilegi i una
aventura.
