Entrevista d’Elisabet Escriche,
publicada al diari ARA 03/02/2015.
Salmurri té 68 anys i una àmplia
experiència com a psicòleg clínic. Està convençut que es pot ensenyar i
aprendre a ser feliç. Per aconseguir-ho, però, assegura que la societat
necessita, i es mereix, una millor educació en l’àmbit emocional.
Salmurri es resisteix a jubilar-se perquè assegura que en
educació emocional queda molta feina a fer. En el seu últim llibre, Razón y emoción. Recursos para
aprender y enseñar a pensar (RBA),
posa el seu gra de sorra perquè la societat trenqui la barrera de
l’analfabetisme emocional.
De qui és
responsabilitat que siguem uns analfabets emocionals?
De l’educació que rebem. Si pensem què és el que vol tothom, la
resposta és senzilla: ser feliços en cada moment de la vida. Per aconseguir-ho,
però, hem de tenir clar que el que sentim depèn del que pensem. Per tant, si
volem que els nostres fills aprenguin a ser feliços, l’assignatura bàsica és
que aprenguin a pensar. I aquest és el nostre error: ensenyem a obeir en lloc
de pensar.
Com s’ensenya a pensar?
Aprenent a ser conscient de com et sents. Quan estàs enfadat,
trist o angoixat no miris què et passa, el que has de fer és parar i mirar què
estàs pensant. En termes generals, la clau és intentar pensar en tot allò
positiu que tens i que t’envolta. Si et sents bé, òbviament, no et sentiràs
malament i, per tant, seràs feliç.
Vivim, doncs, en una
societat de sentiments automatitzats ...
Sí. Quanta gent s’aixeca dilluns i va a treballar perquè li
diuen que això és el que ha de fer? La gent no es qüestiona si és feliç o no.
Ser feliç tota l’estona,
però, és impossible...
És veritat, no existeix la felicitat perpètua. Però sí que
existeix una manera de viure més feliç i una altra que no tant. ¿Sempre et pots
sentir igual? No, però hem de tenir clar que el que sentim depèn de nosaltres i
no del que passa.
La mort d’un familiar,
per exemple, depèn del que passa...
Sí, però pots patir més o menys en funció de com t’ho prens. No
vull dir que les coses que ens passen a la vida no ens afectin, però ens han
d’afectar en una proporció adequada. Que sentis dolor perquè s’ha mort una
persona estimada ho entenc. Ara, ¿quants cops ens sentim malament en excés?
Quants cops ens enfadem per coses absurdes? Tenim conductes i comportaments
automatitzats i repetitius.
Quins són els principals
errors que cometem i que no ens permeten educar les nostres emocions?
Hem de passar d’una educació primitiva a una educació humana.
Estem acostumats a convertir la vida en un judici permanent. Jutgem si la gent
és bona o dolenta, si un nen es porta bé o malament i, a sobre, hi apliquem una
sentència. Qui ens ha dit que la funció d’uns pares és fer de jutges? Si ho fem
és perquè som primitius, perquè ens creiem que estem educant racionalment, quan
en realitat ho estem fent d’una manera emocional. Quan el nostre fill diu que
l’han castigat a l’escola, el renyem perquè ens fa ràbia. L’únic que fem és
donar resposta a les nostres emocions, en lloc de mirar per la seva
conveniència. Renyar-lo no l’ajuda a resoldre el problema.
I, llavors, què s’ha de
fer?
Primer donar-li les gràcies per la confiança d’haver-ho explicat
i, després, donar-li una alternativa perquè la pròxima vegada solucioni el
problema d’una altra manera. I, en aquest punt, hi ha un altre dels nostres
grans errors: veure els problemes de les persones en funció del que fan, com
quan un nen no para de moure’s o de xerrar. Els problemes no els tenim pel que
som, sinó pel que no sabem. Com se soluciona? Doncs en el cas del nen xerraire
ensenyant-li a escoltar, i en el de l’inquiet, a estar quiet.
Algun error més?
Sí, no viure el present. Constantment dirigim el pensament cap
al passat i cap al futur. La vida no està ni en el passat ni en el futur, sinó
en l’ara i aquí. Sovint ho oblidem.
Per què ens resistim a
aquesta educació emocional?
Perquè sempre ens han educat de la mateixa manera, sota els
mateixos principis. És històrica la creença que els éssers humans no podem
canviar, que som com som, que la biologia ens determina, però des de fa pocs
anys se sap que el nostre cervell -on hi són regulades la conducta i les
emocions- és absolutament modelable i, per tant, evidentment que podem canviar.
Quin paper tenen
l’autoestima i l’empatia en tot aquest aprenentatge emocional?
Són claus. L’autoestima és necessària per sentir-nos bé i
l’empatia per entendre les emocions dels altres encara que no les compartim.
¿En el llibre trenca la
premissa que com més estudis tens més bé t’aniran les coses?
Entenc que els pares vulguin que els seus fills tinguin estudis
perquè els serà més fàcil trobar feina. I això és veritat. Però, quina és la
funció dels pares: que els fills siguin enginyers o feliços? Un cop es tenen
cobertes les necessitats bàsiques, està demostrat que tenir més diners no vol
dir ser més feliç. És més, molts estudis demostren que els molt milionaris són
més infeliços.
Creu que al final podrem
vèncer aquest analfabetisme emocional?
Sí, perquè cada cop hi ha més gent que accedeix a l’educació
emocional. Vull ser optimista.
