dijous, 15 de setembre de 2016

Gaia - First Data Release

dijous, 18 de febrer de 2016

Un any del Sol en un vídeo de sis minuts

"El Sol sempre està canviant" i "la NASA sempre està mirant". L'agència espacial nord-americana ha publicat un vídeo en el seu canal de Youtube en què es pot veure l'activitat del Sol durant un any resumit en sis minuts. El període que mostra el clip és de l'1 de gener del 2015 al 28 de gener del 2016. El vídeo ensenya en imatges d'alta qualitat el sisè any d'observació de l'astre a través del programa SDO (Solar Dynamics Observatory) a 29,97 fotogrames per segon, en què cada fotograma representa dues hores.

Un any del Sol en un vídeo de sis minuts

diumenge, 15 de març de 2015

Entrevista a Roger-Pol Droit

Roger-Pol Droit: "Els filòsofs som els guardians de la ignorància contra l’arrogància dels experts"

Escriptor i filòsof, és un dels divulgadors del pensament més coneguts de França per la seva manera àgil i clara d’explicar conceptes que podrien semblar complexos.
AQUEST FILÒSOF FRANCÈS ENJOGASSAT, DEIXEBLE DE FOUCAULT, ha sigut un dels grans divulgadors de temes filosòfics i ètics, també en el paper de les religions al món. Blackie Books li va publicar en castellà 101 experiencias de filosofía cotidiana, el que ell considera fitnes filosòfic, jocs que ens ensenyen a pensar. Ara Paidós presenta Si sólo me quedara una hora de vida, un experiment literari filosòfic per llegir en temps real, en una hora, en què Roger-Pol Droit fa un testament filosòfic, descriu les certeses i incerteses de la vida. Més que presentacions, ara fa performances, lectures dramatitzades, després d’haver-se estrenat al teatre fent un monòleg a partir d’una obra seva.
Som en un moment de grans canvis.
Som al mig d’una mutació multiforme que redefineix les nostres representacions del que és humà. La revolució de la biologia molecular, la ciència, la revolució digital. Hi ha una veritable mutació i penso que no es tracta simplement d’una redistribució que anirà cap a una nova estabilitat, sinó que hem entrat en un procés de mutació contínua, en què les coses no paren de moure’s, d’accelerar-se, de canviar. Això pot provocar un cert sentiment d’angoixa, però també pot provocar entusiasme.
Quin paper hi juga la filosofia? ¿Ens pot ajudar a reinventar el món?
Ens pot ajudar de dues maneres. La primera és donant-nos eines de comprensió i de crítica, impedint que ens fem il·lusions. No crec que la filosofia pugui establir directrius, perquè no posa regles, no explica com hem de viure. Però sí que permet afinar el nostre esperit crític, desfer errors i ajudar-nos a resistir les propagandes. Vaig treballar amb Michel Foucault i ja parlava d’aquesta idea de caixa d’eines. La segona manera la tracto al llibre Si sólo me quedara una hora de vida. Ja fa un temps que defineixo els filòsofs com a guardians de la ignorància.
Expliqui-m’ho.
No vol dir que siguin amics de l’obscurantisme, però vol dir que, en una època en què el saber s’ha multiplicat, un dels papers dels filòsofs és recordar els límits del nostre saber. Recordar que hi ha qüestions sobre les quals no tenim cap possibilitat de coneixement. S’hauria d’acabar amb aquesta mena d’arrogància dels experts. Penso que hi ha una pila de coses en les quals els experts són respectables, però també hi ha una pila de qüestions sobre les quals són els ciutadans els que han de decidir, segons la nostra raó. És a dir, els totalitarismes sempre han sigut fundats sobre un saber, mentre que la democràcia l’han d’anar inventant els ciutadans i hi han de posar les seves pròpies regles de funcionament. Un dels papers dels filòsofs és fer-nos recordar l’existència de la incertitud, el dubte i la ignorància.
Com explica l’interès del gran públic per la filosofia?
Vivim en un món globalitzat en què sembla que ja no hi ha alternatives. Hi ha una sèrie d’inquietuds i catastrofismes, i hi anem buscant solucions. De fet, ja s’ha fet una petició als filòsofs: que donin eines per entendre’ns i parlar, que expliquin com hem de viure. A mi em sembla que el filòsof no s’ha de convertir en cap guru, ni capellà, ni director de consciència. En tot cas pot ajudar a donar eines, però no ha de dir a ningú com ha de viure.
¿És clara la frontera entre filosofia i autoajuda?
Tot el que correspon al desenvolupament personal, al benestar, no forma part de la feina de la filosofia.
Hi ha una obsessió amb la recerca de la felicitat.
Això és el que critico en el meu últim llibre. El paper de la filosofia no és donar la felicitat. A l’Antiguitat hi ha una tradició sobre això, però fa referència a un altre tipus de felicitat. A més, no podem passar de l’Antiguitat grega al segle XXI oblidant tot el que ha passat entremig.
El seu llibre Si sólo me quedara una hora de vida és una lliçó de saviesa vital, tot i que l’excusa sigui la mort imminent.
La vida és una cosa que es concep, es viu i es pensa sobre un horitzó que és la mort. Tampoc cal obsessionar-se en la mort: no cal que ens agradi, però no es pot obviar la seva existència, cosa que, desgraciadament, la nostra societat fa cada cop més. Ja no es parla de la mort: s’amaga, morim sols als hospitals. S’ha de reinventar un pensament sobre la mort que d’entrada estigui centrat a pensar en la vida.
És un llibre més personal, més literari.
Sí, és a la vegada un exercici de pensament i d’escriptura. El que he volgut fer és -això també pot ser com una mena de llibertat que m’he pres amb l’edat- agrupar un cert nombre d’idees molt simples sense que preocupi si es tracta d’un llibre de filosofia, de poesia... He escrit com tenia ganes d’escriure, de manera diferent de tot el que havia escrit fins ara.
Quins són els grans temes que abordem abans de morir?
A mi m’agraden molt les experiències filosòfiques. Per tant, construeixo petits dispositius per mirar de desencadenar els pensaments. Aquesta idea de “Què faria en la meva última hora?” és un joc seriós que pot fer tothom, i les respostes de cadascú poden ser diferents. Mai havia escrit en uns quantes pàgines el que em sembla que és el més important. Per tant, vull fer això: la meva idea és construir una cosa que es llegeixi en una hora, com si jo tingués una hora per parlar i explicar-me. Evidentment, en aquesta explicació hi hauria moltes coses interessants que es deixarien de banda, però què és essencial? Penso que l’essencial és el dubte, la ignorància, l’amor i el fet que, a tot arreu, l’obscuritat i la claror van sempre lligades.
Llums i ombres.
Per això la felicitat perfecta és una il·lusió, perquè es tracta d’una falsa idea de felicitat que pretén eliminar tot el que és negatiu. La ideologia de la nostra època se centra molt a eliminar la negativitat, eliminar tot el que sigui atzar i controlar-ho tot perquè tot sigui llis. La vida està formada per moments meravellosos, amistats, felicitat, amor, però també està formada, inevitablement, per crueltats, dureses, odis, malalties, patiments, misèria. Una eliminació completa del que és negatiu és una il·lusió. És com si diguéssim: “Tancarem tots els centres de recerca! La ciència s’ha acabat perquè ja ho hem descobert tot”. És una situació que no existeix. Doncs, de la mateixa manera, això tampoc existeix, malgrat que hàgim somiat en societats sense classes, en un món alliberat. Són situacions que no existeixen.
I què fem?
Tampoc es tracta de resignar-se i pensar que sempre hi haurà una part de desgràcia, sinó que es tracta de combatre les injustícies, l’odi, la violència i les desigualtats, però combatre-ho sense tenir aquesta il·lusió que desapareixeran del tot. És un combat sense fi, i l’únic que faig és agafar una idea de Nietzsche que em sembla molt forta i important, que diu que “dir  a la vida és dir  a la totalitat”. No es pot fer una tria i agafar el que més ens convingui, s’ha de dir que sí a la totalitat de les coses. Esclar que s’ha d’intentar augmentar la part clara i positiva, però no es pot eliminar la part negativa.
No és resignació, és ambició dins del realisme.
Hi ha una altra idea de Nietzsche que em sembla molt important. Ell distingeix entre una “felicitat de baixa intensitat” i una “felicitat d’alta intensitat”, i el que volem actualment és una felicitat sense estrès, sense conflictes, una mena de “felicitat light ”, perquè no volem patir gaire. El que Nietzsche diu, que també em sembla força encertat, és que “si vols una gran felicitat, has d’acceptar exposar-te a grans desgràcies”. O ho tenim tot a baixa intensitat o prenem riscos.
A vostè li agrada prendre riscos...
M’agraden els riscos i m’agraden les experiències, les coses que no esperava fer. Per exemple, a la tardor vaig fer teatre. Jo havia actuat quan era molt jove, però fa molt temps, d’això. No era la meva feina però m’ho vaig passar molt bé, vaig adaptar un dels meus llibres. Ho vaig fer perquè per a mi era semblant al que faig; era diferent però entrava dins d’aquesta idea de compartir idees a través de coses concretes, com ara emocions, situacions, exemples. I el teatre també és afecte.
Satisfet?
Vaig treballar molt, estava sol a l’escenari durant una hora i deu minuts. Però li confessaré que no em va agradar el fet de repetir-ho cada dia. És terrible haver de dir les mateixes frases, fer els mateixos gestos, reinventar-los una mica.
Quin paper té el joc?
Reivindico el joc perquè sovint pensem que és una mena de distracció limitada. Pensem que hi ha coses serioses, com la feina i els estudis, i d’altra banda hi ha el joc. Crec que pensar això és un error. En el joc hi ha un model del conjunt de les nostres activitats, ens posem regles i decidim seguir-les, i aquestes regles estan instaurades per nosaltres. Els nens poden jugar a ser pirates i nosaltres podem jugar a ser conferenciants, filòsofs, polítics, jutges, etc. Hi ha una part de joc de rol social, però també hi ha una constitució política, és una regla del joc, les lleis formen part d’això. En un món que al principi està desproveït de sentit i és caòtic, el joc social o el joc humà és el d’instaurar regles i jugar partides amb aquestes regles.
També reivindica l’humor...
Confonem el que és seriós amb el que és avorrit. Hi pot haver coses divertides i sense cap interès, però també es pot dir que hi ha coses importants i serioses que es poden dir de manera més divertida i lleugera. Hi ha una gran tradició, amb Rabelais, Swift, Diderot... Hi ha molts autors que han utilitzat la ironia, la paròdia i l’humor en general de manera filosòfica. Em ve al cap Llucià de Samòsata, un autor de l’Antiguitat que és a la vegada molt divertit i molt filosòfic. Ell imagina els filòsofs en un mercat d’esclaus, i ningú volia comprar Aristòtil perquè era massa avorrit i pesat...
Se sent còmode en el món de la divulgació? Com ho porten els col·legues?
Jo sempre he tingut un peu a la universitat i l’altre als diaris. A la universitat em consideraven un periodista i als diaris un professor. És una situació híbrida... Jo he sigut professor de batxillerat, he donat classes de ciències polítiques, he escrit llibres de recerca sobre el budisme, sobre els bàrbars, etc., i a més he escrit llibres de divulgació, de ficció... És el gust de la diversitat. He viscut certs moments difícils, perquè hi va haver una època en què a la gent no li agradava que fes tantes activitats diferents, però ja fa molts anys, d’això.
Què en pensa de la filosofia a l’escola?
S’han de mantenir unes formes d’ensenyament filosòfic a les escoles. Però el que és essencial no és aprendre doctrines, s’ha d’aprendre a pensar i a reflexionar, exercitar la lògica i l’esperit crític. Vaig treballar a la Unesco durant uns anys, vaig ser el conseller de Federico Mayor durant els seus anys de mandat, i vaig crear un programa anomenat Filosofia i Democràcia al Món, perquè havia constatat (estem parlant dels anys 90) que els països que sortien de dictadures a l’Àfrica, a l’Amèrica Llatina i a l’Àsia creaven ensenyaments de filosofia, particularment a la universitat, però també als instituts, perquè hi trobaven una capacitat de pluralisme de pensament, una formació per a la crítica. És essencial per als ciutadans, i no per a la filosofia. La filosofia sempre tindrà els seus especialistes, però que als instituts i a les universitats -i fins i tot en formacions tècniques i mèdiques- hi hagi un ensenyament de filosofia que ajudi a entendre les eines de pensament és indispensable.
I com es pot educar la moral?
Vaig estar sis anys al Comitè d’Ètica a França. Li posaré un exemple que vaig viure en primera persona: la qüestió de la clonació humana. Era l’any 97, amb l’ovella Dolly. Tothom va pensar: “¿I si d’aquí un parell d’anys es fan clonacions amb humans?” Llavors, a França, ens vam ajuntar uns quants -als Estats Units també, a Alemanya també amb Habermas, etc.- per reflexionar i trobar una resposta a la pregunta de si allò era ètic o no. Ens vam adonar bastant ràpid que -i Habermas va desenvolupar molt bé els seus arguments- reproduir un genoma ja existent és instrumentalitzar-lo; per tant, no és conforme amb la dignitat humana. Jo vaig firmar l’any 2005 a Xangai el primer acord europeu amb els xinesos que prohibia la clonació humana; i avui dia -l’hi dic per demostrar-li que hi ha una certa eficàcia de l’ètica- si hi ha alguna clonació humana serà criminalitzat, punible.
Humanitats i ciència han d’anar de bracet?
Al Segle de les Llums es pensava que tots els progressos anaven junts. En canvi, el segle XX ha mostrat que podíem ser un país filosòfic, científic, i posar en pràctica la barbàrie, com va fer l’Alemanya nazi. Arran d’això la gent va començar a tenir por de la ciència i de les tecnologies. Vam passar de la tecnofília a la tecnofòbia, i crec que tots dos conceptes són erronis. Cal mirar cas per cas, ja sigui la clonació, la nanotecnologia, la manipulació del genoma humà... No s’ha de magnificar res, el que cal és mirar àmbit per àmbit, carpeta per carpeta, i això implica decisions polítiques.
Creu que la tecnologia ens ajuda a pensar? O dificulta la concentració?
El discurs de Michel Serres amb la idea de “tenir tots els coneixements del món a la butxaca” no és fals, però és unilateral, perquè a la butxaca no tan sols hi tinc tots els coneixements del món, sinó que també hi tinc totes les propagandes del món, tot el racisme del món, tots els fanatismes... El pensament i la comunicació no van al mateix ritme, i per tant crec que tampoc cal demonitzar internet i el conjunt de la revolució digital.
John Gray diu que no hi ha progrés humanista.
El progrés moral no avança al mateix ritme que el progrés científic i tècnic. Aquest desequilibri no dóna confiança en el futur, perquè les potències d’acció i de destrucció es tornen immenses, mentre que el judici de valor queda fràgil i limitat. Admetent que tothom té una mica de bogeria, si li donem una porra o un ganivet a un boig la seva capacitat de destrucció existeix però és relativament limitada. En canvi, si li donem una bomba o un virus les coses es compliquen.
¿Vostè és optimista en relació al tema de la condició humana?
Sóc pessimista sobre l’optimisme. Hi ha una dita que m’agrada molt que diu: “L’optimisme és, essencialment, falta d’informació”. Jo intento estar ben informat però, tot i així, ser capaç de tenir esperança.
Som al final d’un cicle del capitalisme?
Penso que hi ha una capacitat de regeneració i de renovació en el sistema capitalista. Al cap i a la fi, el final del capitalisme s’ha anunciat regularment durant diverses generacions. A gran escala podria ser que el món, d’aquí uns segles, estigués organitzat d’una manera diferent que avui en dia... El que també oblidem és que hi ha 800 milions menys de pobres al món que fa 20 anys. És a dir, hi ha un increment de desigualtats entre fortunes i rendes, hi ha sobreexplotació, però no hi ha un empobriment creixent de la humanitat.
¿França i Europa canviaran gaire després dels atacs al Charlie Hebdo?
Queda clar que hi ha hagut una certa conscienciació del perill i del que jo considero com una guerra. Els atemptats de l’11-S van fer-ho entendre als americans, a un cert nombre d’intel·lectuals a França, però no ben bé a l’opinió pública francesa. El 7 de gener van entendre que no es tractava d’una cosa que només passés en altres llocs. No crec que hi hagi cap risc de patir islamofòbia intensa si els musulmans es fan responsables del problema del jihadisme i de la violència. Però no estic del tot segur que la gran emoció que es va manifestar a França l’11 de gener, amb 5 milions de persones als carrers, contingui els elements d’una resposta. Aquí hi ha el meu dubte. La gent no deia “Volem castigar els assassins”, deia “ Je suis Charlie ”. Està molt bé dir “ Je suis Charlie ”, però és una fórmula una mica enigmàtica. Mostrar solidaritat no és el mateix que trobar mitjans per respondre a aquesta violència.
És un problema religiós? ¿O és una desviació de l’islam?
Totes dues coses. És a dir, es tracta d’un desviament però que està permès gràcies a un cert nombre d’elements que es troben dins de l’islam. Per exemple, el budisme no permet aquestes coses; no hi ha gent que defensi el fet que seria just, des del punt de vista budista, decapitar periodistes. Per tant, la pregunta és: què hi ha, dins de l’islam, que permeti aquestes accions mortals? És una pregunta que va adreçada a tothom, però en primera instància als musulmans. Per exemple, la Inquisició tenia relació amb el cristianisme malgrat ser monstruosa. Doncs em sembla que, de la mateixa manera, la jihad té relació amb l’islam malgrat que es tracti d’un fet monstruós. Per tant, quan sento que es diu “No té res a veure amb l’islam”, crec que s’equivoquen.
¿Creu que podria existir un món sense religions? I, si fos el cas, ¿creu que seria un món millor?
Crec que seria un món millor però no crec que sigui possible. Un gran error de la meva generació va ser creure que les religions desapareixerien. Jo pensava que el tema de les religions era residual, que els fanatismes ja els havíem deixat enrere i que tot anava en decrescendo. Quan vaig entendre que les coses anaven en sentit contrari, és a dir, l’augment del fet religiós, el retorn del fanatisme, vaig entendre que m’havia equivocat totalment.
La seva filla és destinatària d’alguns dels seus llibres.
Jo he escrit dos llibres amb la meva filla: un quan ella tenia 13 anys, Las religiones explicadas a mi hija, i l’altre quan en tenia 15 o 16, La filosofía explicada a mi hija, i després vaig pensar que ja li havia explicat prou coses! Ara té 27 anys i, en part, he escrit aquest llibre per a ella, però també per a mi i per a altra gent. Bàsicament, vaig pensar: “Si m’atropella un autobús un dia d’aquests, la meva filla tindrà un miler d’articles que jo he escrit, però no tindrà unes quantes pàgines que diguin l’essencial del que penso”. Per tant, vaig decidir agrupar-ho aquí.
¿Està satisfet amb el paper de pare que ha exercit? ¿Creu que el fet de ser filòsof l’ha ajudat a educar a la seva filla?
Crec que sí. Vaig ser pare bastant tard, als 37 anys. Aristòtil deia que és una bona edat per ser pare. Tenia el sentiment que era una responsabilitat enorme, el fet de donar vida a un altre ésser humà, educar-lo, portar-lo pel bon camí... Espero haver-la educat bé. Ella viu a la Polinèsia, sembla que està contenta, viu amb la seva parella des de fa dos anys.
El perfil
Roger-Pol Droit (PARÍS, 1949). Escriptor i filòsof, és un dels divulgadors del pensament més coneguts de França per la seva manera àgil i clara d’explicar conceptes que podrien semblar complexos. Ha sigut professor de filosofia en un institut, investigador del CNRS –on es va especialitzar en la representació de l’altre en la filosofia occidental– i assessor i consultor tant de la Unesco com del govern francès en temes de filosofia i també d’ètica.
Ha publicat nombrosos llibres, tant de ficció com d’assaig, tot i que en alguns casos els seus textos trenquen els esquemes i estan a mig camí entre la poesia, la reflexió i la divulgació. Entre els seus llibres hi ha 101 experiencias de filosofía cotidiana (Blackie Books) i Si sólo me quedara una hora de vida, l’últim títol que ha publicat l’editorial Paidós, on també es poden trobar La ética explicada a todo el mundo, Genealogía de los bárbaros, La religión explicada a mi hija i Entrevistas con Michel Foucault.http://www.ara.cat/suplements/diumenge/filosofs-guardians-ignorancia-larrogancia-experts_0_1321067905.html

dissabte, 21 de febrer de 2015

La meva vida. Oliver Sacks.

Ara fa un mes creia que tenia bona salut, fins i tot una salut de ferro. Amb 81 anys, encara nedo més d’1,5 quilòmetres cada dia. Però la meva sort s’ha acabat: fa unes setmanes vaig saber que tinc múltiples metàstasis al fetge. Fa nou anys em van trobar un tumor poc comú en un ull, un melanoma ocular. Tot i que la radiació i el tractament amb làser que vaig seguir per eliminar el tumor em van fer perdre la visió de l’ull, aquest tipus de tumors només desenvolupen metàstasi en un nombre de casos molt reduït. Tinc la mala sort de formar part d’aquest 2%.
Em sento afortunat d’haver pogut gaudir de nou anys de bona salut i productivitat des que vaig ser diagnosticat per primera vegada, però ara estic a les portes de la mort. El càncer ocupa un terç del meu fetge i, tot i que el seu avanç pot ser alentit, no hi ha manera d’aturar el progrés d’aquest tipus de càncers.
Ara és cosa meva decidir què faig amb els mesos que em queden de vida. He de viure de la manera més plena, profunda i productiva que pugui. M’inspiren les paraules de David Hume, un dels meus filòsofs preferits, que, quan als 65 anys va saber que patia una malaltia mortal, va escriure una curta autobiografia en un sol dia d’abril del 1776. La va titular La meva vida.
“Confio a tenir una dissolució ràpida -va escriure-. La meva malaltia m’ha provocat molt poc dolor, i, cosa que és encara més estranya, no m’ha afectat l’ànim en cap moment, tot i la gran decadència física que he patit. Sento la passió de sempre quan estudio i l’alegria de sempre quan estic acompanyat”.
He tingut la sort de viure més enllà dels 80 anys, i els 15 anys de més de què he gaudit en comparació amb Hume han sigut molt intensos tant en el terreny de la feina com en el dels sentiments. Durant aquest temps he publicat cinc llibres i he acabat una autobiografia (força més llarga que les poques pàgines de Hume) que arribarà a les llibreries aquesta primavera, i tinc uns quants llibres més a punt d’acabar.
Hume deia: “Sóc… un home de tarannà tranquil, gens temperamental, amb un caràcter obert, social i alegre, capaç d’establir vincles afectius, poc donat a fer enemics, i de passions moderades”.
En aquest punt no coincideixo amb ell. Tot i que he pogut gaudir de relacions afectives i amistoses, i encara que no tinc enemics de debò, no puc dir (ni ho pot fer ningú que em conegui) que sóc una persona de caràcter tranquil. Ben al contrari, sóc un home apassionat, que s’entusiasma amb vehemència i que viu les seves passions amb una absoluta falta de moderació.
I, malgrat tot, hi ha una frase de l’assaig de Hume que trobo especialment adequada: “És difícil -va escriure- veure la vida amb més distància de la que jo sento en aquests moments”.
Els últims dies he pogut veure la meva pròpia vida com si em trobés en una posició molt elevada, en una mena de paisatge, i amb un profund sentit de connexió amb totes i cadascuna de les seves parts. Però això no vol dir que hi hagi renunciat, a la vida.
Ben al contrari, em sento intensament viu, i espero i desitjo que, en el temps que em queda, podré aprofundir les meves amistats, acomiadar-me dels que estimo, escriure més, viatjar si em sento amb forces, assolir nous nivells de coneixement i perspicàcia.
Aconseguir-ho requerirà audàcia, claredat i un discurs planer, intentar posar els meus afers amb el món en ordre. Però també em quedarà temps per passar-m’ho bé (fins i tot per fer una mica el ximple).
De sobte sento l’habilitat per concentrar-me en el que importa, per mirar les coses amb perspectiva. No hi ha temps per a res que no sigui essencial. M’he de centrar en mi mateix, en la meva feina, en els meus amics. No tornaré a mirar el programa d’actualitat NewsHour cada nit. No tornaré a parar atenció a la política o a les discussions sobre el canvi climàtic.
No és una qüestió d’indiferència, sinó de distància. Encara em preocupa molt la situació al Pròxim Orient, el canvi climàtic, la creixent desigualtat… però tot això ja no és cosa meva: són qüestions que afecten el futur. Em fa content trobar gent jove i amb talent, fins i tot la persona que després de fer-me una biòpsia va diagnosticar les meves metàstasis. Sento que el futur està en bones mans.
Durant els últims 10 anys he sigut cada vegada més conscient de com morien els membres de la meva generació. És una generació que desapareix, i cada mort l’he viscuda de manera abrupta, com si m’arrenquessin una part de mi. No hi haurà ningú com nosaltres un cop marxem, però ben mirat ningú no és com ningú, mai. Ningú no pot ser reemplaçat un cop mort. Darrere seu deixa un forat que no es pot omplir, perquè forma part del destí -genètic i nerviós- de tothom ser un individu únic, trobar el propi camí, viure la pròpia vida, morir la pròpia mort.
No puc negar que tinc por. Però el que més sento en aquests moments és gratitud. He estimat i m’han estimat; m’han donat molt i he donat una mica a canvi; he llegit i viatjat, he pensat i he escrit. He tingut una relació amb el món, la relació especial que mantenen escriptors i lectors.

Però sobretot he sigut un ésser sensible, un animal pensant en aquest bell planeta. I només això ja ha sigut un enorme privilegi i una aventura.

dimarts, 3 de febrer de 2015

Ferran Salmurri: "ensenyem a obeir en lloc de pensar"

Entrevista d’Elisabet Escriche, publicada al diari ARA 03/02/2015.

Salmurri té 68 anys i una àmplia experiència com a psicòleg clínic. Està convençut que es pot ensenyar i aprendre a ser feliç. Per aconseguir-ho, però, assegura que la societat necessita, i es mereix, una millor educació en l’àmbit emocional.
Salmurri es resisteix a jubilar-se perquè assegura que en educació emocional queda molta feina a fer. En el seu últim llibre, Razón y emoción. Recursos para aprender y enseñar a pensar (RBA), posa el seu gra de sorra perquè la societat trenqui la barrera de l’analfabetisme emocional.

De qui és responsabilitat que siguem uns analfabets emocionals?
De l’educació que rebem. Si pensem què és el que vol tothom, la resposta és senzilla: ser feliços en cada moment de la vida. Per aconseguir-ho, però, hem de tenir clar que el que sentim depèn del que pensem. Per tant, si volem que els nostres fills aprenguin a ser feliços, l’assignatura bàsica és que aprenguin a pensar. I aquest és el nostre error: ensenyem a obeir en lloc de pensar.
Com s’ensenya a pensar?
Aprenent a ser conscient de com et sents. Quan estàs enfadat, trist o angoixat no miris què et passa, el que has de fer és parar i mirar què estàs pensant. En termes generals, la clau és intentar pensar en tot allò positiu que tens i que t’envolta. Si et sents bé, òbviament, no et sentiràs malament i, per tant, seràs feliç.
Vivim, doncs, en una societat de sentiments automatitzats ...
Sí. Quanta gent s’aixeca dilluns i va a treballar perquè li diuen que això és el que ha de fer? La gent no es qüestiona si és feliç o no.
Ser feliç tota l’estona, però, és impossible...
És veritat, no existeix la felicitat perpètua. Però sí que existeix una manera de viure més feliç i una altra que no tant. ¿Sempre et pots sentir igual? No, però hem de tenir clar que el que sentim depèn de nosaltres i no del que passa.
La mort d’un familiar, per exemple, depèn del que passa...
Sí, però pots patir més o menys en funció de com t’ho prens. No vull dir que les coses que ens passen a la vida no ens afectin, però ens han d’afectar en una proporció adequada. Que sentis dolor perquè s’ha mort una persona estimada ho entenc. Ara, ¿quants cops ens sentim malament en excés? Quants cops ens enfadem per coses absurdes? Tenim conductes i comportaments automatitzats i repetitius.
Quins són els principals errors que cometem i que no ens permeten educar les nostres emocions?
Hem de passar d’una educació primitiva a una educació humana. Estem acostumats a convertir la vida en un judici permanent. Jutgem si la gent és bona o dolenta, si un nen es porta bé o malament i, a sobre, hi apliquem una sentència. Qui ens ha dit que la funció d’uns pares és fer de jutges? Si ho fem és perquè som primitius, perquè ens creiem que estem educant racionalment, quan en realitat ho estem fent d’una manera emocional. Quan el nostre fill diu que l’han castigat a l’escola, el renyem perquè ens fa ràbia. L’únic que fem és donar resposta a les nostres emocions, en lloc de mirar per la seva conveniència. Renyar-lo no l’ajuda a resoldre el problema.
I, llavors, què s’ha de fer?
Primer donar-li les gràcies per la confiança d’haver-ho explicat i, després, donar-li una alternativa perquè la pròxima vegada solucioni el problema d’una altra manera. I, en aquest punt, hi ha un altre dels nostres grans errors: veure els problemes de les persones en funció del que fan, com quan un nen no para de moure’s o de xerrar. Els problemes no els tenim pel que som, sinó pel que no sabem. Com se soluciona? Doncs en el cas del nen xerraire ensenyant-li a escoltar, i en el de l’inquiet, a estar quiet.
Algun error més?
Sí, no viure el present. Constantment dirigim el pensament cap al passat i cap al futur. La vida no està ni en el passat ni en el futur, sinó en l’ara i aquí. Sovint ho oblidem.
Per què ens resistim a aquesta educació emocional?
Perquè sempre ens han educat de la mateixa manera, sota els mateixos principis. És històrica la creença que els éssers humans no podem canviar, que som com som, que la biologia ens determina, però des de fa pocs anys se sap que el nostre cervell -on hi són regulades la conducta i les emocions- és absolutament modelable i, per tant, evidentment que podem canviar.
Quin paper tenen l’autoestima i l’empatia en tot aquest aprenentatge emocional?
Són claus. L’autoestima és necessària per sentir-nos bé i l’empatia per entendre les emocions dels altres encara que no les compartim.
¿En el llibre trenca la premissa que com més estudis tens més bé t’aniran les coses?
Entenc que els pares vulguin que els seus fills tinguin estudis perquè els serà més fàcil trobar feina. I això és veritat. Però, quina és la funció dels pares: que els fills siguin enginyers o feliços? Un cop es tenen cobertes les necessitats bàsiques, està demostrat que tenir més diners no vol dir ser més feliç. És més, molts estudis demostren que els molt milionaris són més infeliços.
Creu que al final podrem vèncer aquest analfabetisme emocional?

Sí, perquè cada cop hi ha més gent que accedeix a l’educació emocional. Vull ser optimista.

dissabte, 31 de gener de 2015

George Steiner: "L'ésser humà és un animal que sap i pot somriure"


Nascut a París, és un dels grans intel•lectuals i humanista europeus. El cap de setmana que ve, l'ARA oferirà Fragments, el seu últim llibre en català, editat per Arcadia CARLES CAPDEVILA | Actualitzada el 25/01/2015 00:00
FA MOLT DE TEMPS QUE NO REBIA CAP CARTA DE VERITAT PER CORREU. Una carta escrita per una persona. Quan en vaig rebre una de Cambridge i el remitent era George Steiner vaig obrir-la amb uns nervis que fa dècades que no sentia obrint cap sobre. Imagineu l’eufòria quan la resposta era afirmativa: “El rebré amb molt de gust”. En el tren matiner de Londres cap a Cambridge em van envair aquelles pessigolles a la panxa d’emoció i pànic alhora, les ganes boges de conèixer i conversar amb un intel•lectual a qui admires, i la por que allò no acabés com havia idealitzat, que caigués un mite. Va acabar sent molt millor. El plaer immens i intens de conversar amb un savi entre les seves parets em revifa aquest misteri: per què algú a qui has llegit et pot emocionar repetint-te idees que li coneixes però mirant-te als ulls? Per què algunes frases tenen tanta força com si fos el primer cop que les sentissis? Ara reviso la transcripció i em torna a sobtar la duresa de sentències que quan em deia amb la seva calma i lucidesa m’hipnotitzaven per la seva veritat més que doldre’m per la seva tristesa.

Com se sent? Com tot home vell -tinc 86 anys-, la salut no la porto gens bé. Però això és natural, i el que m’aterreix terriblement és la possibilitat d’alguna malaltia mental. De moment tot va bé, toquem fusta. Però a tot arreu la demència i l’Alzheimer s’estan convertint en una cosa dramàtica. I cada vegada observem com afecta gent amb una gran capacitat i amb un gran passat intel•lectual, així que cada dia faig exercicis de memòria. El que faig és molt senzill. Agafo un llibre, qualsevol, i intento traduir algun passatge en les meves quatre llengües: francès, anglès, alemany i italià. El cervell és un múscul, i el seu funcionament depèn de l’exercici.

I escriu? Molt poc. Escric moltes cartes. Sóc un antiquat i encara escric cartes. M’encanten les cartes. I no utilitzo cap mitjà electrònic, perquè tothom el llegeix. Cada secretari, cada cos de policia, pot llegir els nostres missatges. L’única manera de preservar la privacitat és utilitzar les cartes, els sobres i els segells. És l’única manera. Els mitjans electrònics són l’espionatge d’avui dia. Un cop ets a la xarxa, no hi ha secrets que puguis guardar.

Encara aprèn coses, a la seva edat? Molt bona pregunta. Intento estudiar. Intento aprendre, perquè l’aprenentatge és l’oxigen de la supervivència. Tinc un programa d’estudis, i intento rellegir llibres de pes.

Què llegeix? Rellegeixo els poetes grecs i autors tràgics. Constantment estudio Dant. I alhora intento mantenir-me al dia amb la nova poesia. Estic menys interessats en les novel•les, als vells ens interessa menys la ficció. Però estic enormement interessat en la poesia, la filosofia i la història.

Troba a faltar ensenyar? No. Gent com vostè ve aquí a visitar-me, i estic en contacte amb estudiants de cinc continents diferents. Ara ja són professors i tenen una certa edat, però són la meva joia més gran. Tinc un nombre d’estudiants increïblement brillants, molt més capaços que jo. Han fet grans carreres, i les he seguides amb molta joia.

Li interessa la política? Segueix l’actualitat? M’ha fet una pregunta difícil. No, i em culpo a mi mateix. No he sigut una persona políticament activa. Considero que la major part dels polítics són gent vulgar i ignorant. Mai havíem tingut tan mals governants. On són les grans veus? On són les grans presències filosòfiques? No hi són, i des de fa temps. El perill real a Anglaterra és que la democràcia anglesa depenia d’una elit, una elit cultural. Un cop has destruït aquesta elit, la democràcia està en gran perill. Els joves ja no se senten lligats a la política i no se la prenen seriosament. El que això significa per a la democràcia és difícil de dir: feixisme, nazisme, despotisme, leninisme, Putin… A molta gent ja no li interessen els processos polítics i podem endur-nos sorpreses molt desagradables en els pròxims anys, quan els partits extremistes siguin els únics amb un programa polític actiu. On és el centre liberal?

¿Troba que la democràcia està en perill, ara mateix? En un gran perill. La democràcia ha sigut un experiment i potser no ha funcionat. Miri la situació a França, bressol de la revolució i dels drets de l’home, i ara un dels llocs on hi ha un moviment feixista més poderós. O la corrupció en els països mediterranis. Fins i tot a Anglaterra els diners poden comprar-ho gairebé tot. No tenim la paraula adequada per a un sistema on els diners són l’únic poder absolut. Si no tens diners, no comptes per a res. Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital. No hi ha un sol dia en què no tanquin llibreries. No hi ha un sol dia en què no desapareguin discos clàssics. Tot i això, veig amb optimisme que els joves vagin als museus. Els museus tenen una audiència excel•lent, però moltes organitzacions musicals, per exemple, lluiten per la seva existència.

No és gaire optimista sobre la cultura europea, ara mateix. En absolut, sóc molt pessimista. Hem tingut milers d’anys magnífics. Al llarg de la història, les civilitzacions creixen i cauen. Va ser el 1919 que Paul Valéry va dir que totes les civilitzacions són mortals: “Nosaltres, les civilitzacions, sabem ara que som mortals”. I ho va dir per la catàstrofe de la Primera Guerra Mundial. Una catàstrofe que des d’aleshores ha anat a molt pitjor. El període entre les dues guerres mundials va ser només un armistici. I no ens n’oblidem mai: entre l’agost del 1914 i el maig del 1945, 70 milions de persones -homes, dones i nens- van morir per la violència, la fam, la deportació o els bombardejos. 70 milions. El més sorprenent és que tu i jo encara puguem ser aquí, en aquesta casa, i que encara puguem llegir bons llibres, escoltar bona música i mantenir aquesta conversa. Això és el més sorprenent. Europa podria no haver-se recuperat i és un miracle que s’hagi recuperat en part. Però la situació actual a Ucraïna i el Pròxim Orient suggereix que, de nou, som en un moment molt perillós.

La pobresa infantil també creix. I hi ha més esclavitud que mai en el passat. La gent treballa 12 o 14 hores al dia, en fàbriques de barris marginals per uns diners que no els donen per alimentar-se de manera decent. Hi ha esclavitud infantil perquè puguem tenir productes barats als supermercats. Els dos instruments principals per crear capital ara mateix són les drogues i el sexe. Pornografia en el seu sentit més ampli, que inclou l’explotació sexual infantil. Mai hi ha hagut tanta distància entre la justícia social i el poder dels diners.

Quina és la solució per a això? Quan les guerres mundials van arribar, quan Auschwitz va arribar, quan Stalin va arribar, les humanitats no ho van resistir amb èxit. En l’època de la generació del meu pare, abans del 1914, fins i tot la gent realista creia que una educació alta, més cultura i el moviment lliure de les persones humanitzaria el món. Estaven completament equivocats. La inhumanitat dels camps de concentració, les massacres de milers de milions de persones van mostrar que les humanitats estaven indefenses. I, en alguns casos, fins i tot van contribuir a aquests horrors. Coneixem grans artistes i pensadors que eren a la banda de la barbàrie. Si em pregunta quina ha sigut la visió més profunda que hem adoptat li diré que ve d’un escriptor que molta gent ha oblidat: Théophile Gautier. Molta gent l’ha oblidat. Gautier va dir: “Abans la barbàrie que no pas el tedi” (“ Plutôt la barbarie que l’ennui ”). És una frase terrible, però va al cor del nostre problema. La humanitat sembla excitar-se més amb la violència i la injustícia que no pas amb… la paraula és més forta en italià: la noia. El tedi.

Alguna gent es refereix a vostè com l’últim humanista. ¿Ho viu com un elogi o un fracàs? Una de les coses que ha diferenciat la meva feina és que crec fermament en les ciències i en les humanitats. És l’únic que un pot fer. Fer preguntes. I els científics m’han intentat ajudar. A Cambridge, a Princeton. D’altra banda, sempre he cregut profundament en la distància entre l’opinió, l’edició, la publicació, la crítica, etc. Són importants, però no és creació. Per què sóc impopular a les universitats? Perquè sempre he dit als meus col•legues: “Sisplau, no us prengueu a vosaltres mateixos tan seriosament”. L’acte de crear és profundament diferent de la més brillant de les opinions. A mi m’agrada l’opinió, jo hi he contribuït, però no és creació. Un petit grup d’escolars, a Suïssa, va rebre l’encàrrec de dibuixar un aqüeducte, per on l’aigua corria. La professora els va donar papers i colors. Un d’aquells nens va dibuixar els pilars de l’aqüeducte amb sabates. Els aqüeductes han estat caminant des d’aleshores: aquell nen es deia Paul Klee. Per què se li va ocórrer posar-li sabates? No ho sé, però un flaix en un nen de sis anys pot crear un símbol completament nou i durador. El misteri de la creació és el que m’ha fascinat tota la vida. Un error d’impressió pot fer que un poema sigui immortal. Hi ha una gran diferència entre opinió i creació.

Però vostè també és un creador. No en el seu sentit real. Volia ser-ho. Vaig escriure poesia, i la vaig publicar. I un dia vaig llevar-me i vaig dir: “Això és vers”. I el vers és l’enemic mortal de la poesia. La meravella dels grans creadors és una cosa que simplement no entenem. Beethoven era completament sord quan va compondre les seves millors peces. Som davant un fenomen que solia tenir un aspecte religiós: es deia que era una imatge de la creació divina. Ja no és així. Picasso caminant pel carrer veu un tricicle i, amb el manillar i el seient, el transforma en un toro a la càrrega. Un trilió de persones han vist tricicles, i ningú hi havia vist mai el toro. Potser el misteri final és la metàfora. És el que Plató sospitava. L’habilitat de connectar regions desconnectades de la ment humana. No ho sabem, i espero que mai ho descobrim.

La poesia i la filosofia són molt a prop. Sí, però compte. La filosofia és bàsicament prosa. Hi ha poemes molt filosòfics, però la filosofia intenta explicar les coses. La poesia no ha d’explicar res. Cada vegada que tornem a un gran poema, ens hauria de tornar a sacsejar. Hauríem de tornar a començar. Quan tornem a una gran filosofia, en canvi, la comprenem una mica millor que la primera vegada. Un escriptor que va tenir una comprensió completa i sobtada de la vida va ser Samuel Beckett, que va dir: “Ens equivoquem, ho tornem a intentar, i ens equivoquem millor”. És una frase que em va canviar la vida. Esclar que és filosofia, però és poesia. Ara, a prop del final de la meva vida, segueixo amb gran excitació els nous músics. No sabem com la ment compon. No sabem per què, caminant pel carrer, amb una finestra oberta, sentim algú cantant o tocant el piano i aquella melodia no ens abandona mai. Què ho fa possible? Claude Lévi-Strauss va dir que el misteri suprem de les ciències de l’home havia sigut la invenció de la melodia. I crec que tenia tota la raó.

Li interessa la música com a llenguatge. És un llenguatge immens. Hi ha tres grans llenguatges: el llenguatge natural, la música i les matemàtiques. He escrit molt sobre tots tres. He estudiat la feina dels grans matemàtics: si no els pots seguir del tot -que jo no puc- se’ns tanquen grans regnes. Són tan rics com qualsevol altra forma d’imaginació humana.

Escolta música cada dia? Escolto molta música, llegeixo poemes i estudio matemàtiques. Ara és un gran moment per a aquells a qui ens agrada escoltar música: a casa hi pots tenir gairebé tota la gran música del passat. Pots comparar actuacions, pots tenir 10 composicions diferents d’una sola peça de Mozart i veure com diferents directors tenen diferents visions… És meravellós.

És obsessiu amb la precisió del llenguatge? Espero que no. Gaudeixo massa de la meva feina, i gaudeixo aprenent de memòria. Això és una cosa que m’omple de por i ràbia. Les escoles han abandonat l’art de la memòria. Quan jo vaig començar a estudiar, al liceu francès, cada dia apreníem una petita part d’un poema. Jo intento seguir aprenent així. El que aprens de memòria no t’ho pot treure ningú. És segur. Recordi que la gran poesia sota els règims de Stalin i Hitler va perdurar perquè s’aprenia de memòria. Mandelstam va perdurar perquè els russos se l’aprenien de memòria. Un sistema educatiu que abandona la memòria per a mi és pecat, és diabòlic.

Va aprendre així al liceu francès i també amb el seu pare, oi? Tota la meva vida he gaudit aprenent de memòria. La millor manera per dir-li gràcies a un poema és aprendre-te’l de memòria.

També va educar els seus fills i deixebles a aprendre les coses de memòria? Ho he intentat, però no he tingut gaire èxit. He tingut graduats i estudiants de doctorats que ja no volien aprendre’s les coses de memòria. Van errats. Cap policia ni censor pot treure’t el que tens dins si ho has memoritzat.

¿Està orgullós de com ha educat els seus fills? Han tingut una magnífica educació escolar a Anglaterra, a Oxford, i després a Harvard i a Berkeley. Em fa molt feliç que visquin a Amèrica.

Per què? Perquè és l’únic lloc on els jueus tenen alguna opció de sobreviure. Aquest és el perquè.

De veritat ho pensa? N’estic convençut.

Però vostè viu aquí, i hi viu bé. Sí, he tingut sort. Però la condició de jueu torna a estar en un perill tràgic en molts llocs. França, l’est d’Europa. Estan matant jueus a Hongria. Estan matant jueus a Romania. A Amèrica els jueus tenen una oportunitat. Els meus néts també són a Amèrica.

Els seus fills també són professors d’humanitats. Més que això. La meva filla és la cap de filologia clàssica de la Universitat de Colúmbia, el meu gendre és cap de literatura romana a la Universitat de Princeton i el meu fill és degà de la School of Education al Hunter College de Nova York. Així que n’estic molt orgullós. I a Amèrica encara hi ha un gran sentit de la joia de la vida. Hi ha molts problemes, però també tenen aquest gran sentit que ja no tenim a Europa. Un sentiment actiu que demà serà millor que avui.

És un bon avi? Adoro les meves nétes, i ens portem molt, molt bé. Espero que sí! No és difícil ser un bon avi. És l’art d’ être grand-père, ja ho va escriure Victor Hugo.

En quin idioma parlen? Anglès. Això em sap greu, esclar.

Per què? Amèrica és monolingüe. Però l’anglès al món és com l’esperanto, i no durarà sempre. El francès ho va ser durant segles, i abans d’això el llatí. Canviarà.

I parlarem xinès? Podria ser, és difícil de dir. Podria ser, durant un temps. També podríem parlar espanyol. L’espanyol s’està expandint.

És cert que vostè somia en quatre llengües? Somio en les llengües amb les quals he estat treballant durant el dia. Ara ja no puc viatjar, però abans ho feia sense parar. Si ensenyava en alemany, somiava en alemany. Com més llengües sapiguem, millor. Cada llengua és una finestra a un nou món.

Li agrada provocar amb les seves reflexions? No. El que jo espero és haver fet que la gent es fixi en problemes dels quals potser no hauria sigut conscient. Después de Babel, per exemple, és un llibre que suggereix que no hem d’entendre l’episodi de la torre com un càstig, sinó com un gran privilegi, una gran recompensa. Aquesta és una idea important que espero que molts hagin assimilat. Però si em pregunta quina és la qüestió que ha dominat la meva vida, li diré que ha sigut una: com pot algú cantar Schubert al vespre i torturar algú al matí? La gran pregunta que ha dominat la meva vida és: “per què la joia filosòfica, estètica i moral ha participat, i no ha previngut, el sadisme i la inhumanitat?” Aquesta és la pregunta per la qual espero ser una mica conegut. I no en tinc la resposta.

No en té cap intuïció? En aquell sofà hi solia seure Arthur Koestler. Ell deia que la resposta era molt simple. Que hi havia dos cervells: un de prehistòric i sàdic, i un altre de petit i molt recent més sofisticat. No hi ha proves d’això. He conegut gent que sé que són del més alt nivell estètic, moral i tècnic, i que són uns sàdics. Que són inhumans en altres aspectes. Què fa això possible? Jo en dic el principi de Cordèlia, d’ El rei Lear. He estat a la universitat tot el vespre, llegint El rei Lear, i a la nit arribo a casa, encara impregnat de les paraules de Shakespeare i dels plors de Cordèlia. I sento algú plorar al carrer, i no ho sento. No baixo a ajudar. ¿Podria ser que la ficció de les humanitats sigui tan forta que no tornem a la realitat? ¿Podria ser que una gran educació estètica deshumanitzi? Espero que no. Però m’ho segueixo preguntant. No sentim els plors al carrer, sentim els plors de Cordèlia. En aquest sentit, la meva vida ha sigut un fracàs.

No ho crec. Bé, però no ho sabem. I no crec, en absolut, que la psiconàlisi hagi contribuït a resoldre aquests problemes. Freud és un dels grans escriptors de la història: un dels grans inventors de mitologia. No hi ha cura.

¿Li preocupa què fa la tecnologia als nostres cervells? Stephen Hawking, el millor científic del món, ha dit que l’electrònica i els robots posaran la vida humana en perill. No m’agradaria contradir Hawking. Simplement ho canviaré: resoldran els nostres problemes a casa, a la cuina, al cotxe… però no resoldran cap problema fonamental. Si em pregunta en quin moment canvia el món… És una pregunta estúpida, però li donaré una resposta humorística. Quan Garri Kaspàrov, el millor jugador d’escacs del món, va jugar contra l’ordinador Deep Blue, en el cinquè joc Kàsparov va perdre. Durant la partida va prendre notes, i en una hi deia: “La màquina no calcula, la màquina pensa”. Aquell dia, tota la història de la humanitat canvia. Quan vaig dir això, els meus col•legues científics em van dir: “Compte, George. No sabem la diferència entre calcular i pensar. Així que no sabem què significa”. Però el dia que la màquina va fer un moviment que Kàsparov no va poder contrarestar, crec que alguna cosa fonamental va canviar. I el pròxim gran campionat d’escacs serà entre dos ordinadors. És trist, i meravellós.

Estem molt distrets amb la tecnologia. Som multitasca però costa concentrar-nos. Però poden fer coses amb aquestes coses. No m’atreviria a jutjar. Diria que els joves entenen certes coses que nosaltres no podem entendre. El que em fa molta por és que quan puguin treballar només tres dies a la setmana, què faran, amb les seves vides buides? Jo compto i espero que les dones puguin canviar moltes coses. Crec que les dones tot just han començat a canviar la cultura. Només han començat. No m’atreviria a fer prediccions, però ara sóc en una magnífica escola de ciències a Cambridge i la nostra nova directora és una dona, envoltada de premis Nobel. S’acosta una gran revolució amb les dones. Potser encara no als països mediterranis. Però s’acosta, i arribarà. Potser demà serà un món d’amazones [riu]. No ho sé.

Hi ha esperança, doncs. Les dones han de començar a ensenyar-nos a nosaltres, als homes, moltes coses. Però hi ha un aspecte on sóc molt pessimista. Hauria pensat que les dones farien de la guerra una cosa menys probable, i de moment no està sent així.

La guerra no és una cosa d’homes, és una cosa d’humans. Exacte.

¿Es penedeix d’haver fet o no haver fet alguna cosa important a la seva vida? I tant, i tant. He estat a Cuba i Mèxic, però no a la resta de Llatinoamèrica. He estat a la Xina i el Japó, però no a l’Índia. I tant. I ara ja no puc viatjar, i és massa tard. Però un no pot ser a tot arreu. He estat en molts més països dels que mai havia cregut possible. 

¿Si ens trobem d’aquí 10 anys, el món serà millor? No m’atreviria a contestar. Afrontem probablement les guerres religioses més grans de la història. Si els sunnites i els xiïtes entren en una guerra civilitzacional més gran de la que ja han començat implicaria una violència sobre milions de persones. M’alegra que no hi seré per veure-ho.

¿Creu que la ciència i les humanitats seran més a prop? És una pregunta molt bona. Tota la meva vida he tingut l’esperança que s’acostin, però el tipus de matemàtiques que necessitem ara per entendre la ciència és cada vegada més especialitzada. Tenim unes regles algebraiques molt senzilles. Si entrem en un camp nou, com la biogenètica, en els pròxims anys es dividirà en deu especialitzacions i vint revistes diferents. Això és una gran crisi, perquè fins i tot als mateixos científics els costa comunicar-se entre ells. És possible que l’últim home que dominava la totalitat de la ciència fos, després de Leibniz, Oppenheimer. És possible que Oppenheimer sabés quin era el lloc de cada cosa. Des d’ell ja no ho sap ningú, i ja no és possible.

Oppenheimer és una de les persones que li va canviar la vida. Què va aprendre d’ell? Intel•lectualment, era un sàdic. Era absolutament despectiu amb les persones menys dotades que ell. Era una figura molt tràgica. Alhora tenia un dels grans Van Gogh sobre l’escriptori. Podia recitar poesia dels Upanishad. En certs sentits, era un Faust tràgic, va ser l’última figura faustiana.

Vostè té molt bon sentit de l’humor. És una bona ajuda, a la vida. M’agradaria poder riure amb més facilitat. Però estic molt més interessat a somriure. Hi ha animals que poden riure, això ho sabem. Però no n’hi ha cap que pugui somriure. És el misteri del somriure. Si em fa definir l’ésser humà, li diré que és un animal que pot somriure. És el màxim que puc acostar-me a una definició.

Somriure és més intel•ligent. I més misteriós. Què significa, un somriure? El riure és molt més fàcil d’entendre. I pot ser gairebé mecànic, però no passa el mateix amb el somriure.

Què el fa somriure, a vostè? És una pregunta difícil. Hi ha música que em fa somriure, però no m’ho puc explicar. Hi ha moltes coses en Mozart que em fan somriure. Molt art em fa somriure. La poesia humorística, em fa somriure. I la gent que pot escriure bromes, els còmics, m’omplen d’astorament. Com s’ho fan per escriure una bona broma? No ho sabem. Els còmics tenen professionals de les bromes al seu servei. Com s’ho fan? Com t’asseus i dius: “Ara escriuré una broma”? Bergson no ens ho va poder respondre, perquè encara no existien els còmics de televisió. Però les bones bromes són misterioses: són culturals, són fisiològiques?

L’humor és una eina de supervivència. I els jueus teniu bons humoristes. Sí, però mai no he pogut escriure un xou, m’hauria encantat.

Creu en Déu, senyor Steiner? Aquesta és una pregunta que no responc.

Té por de la mort? No, però m’espanten terriblement els hospitals. M’aterreix perdre el control. Però no la mort. He tingut una vida meravellosament interessant. Sóc molt afortunat: la meva dona, els meus fills, els meus amics… Estic cansat, ja és hora de marxar. No vull ser una càrrega per a ningú. Però mentre pugui llegir un nou llibre, escoltar una nova peça de música i veure una nova peça d’art, la vida encara és molt, molt interessant. Mai oblidi una de les coses que Nietzsche va ensenyar-nos. Si li interessa alguna cosa -no importa què: col•leccionar segells o menjar pastissos de xocolata-, si li interessa apassionadament, no pot passar-li res, perquè forma part d’alguna cosa més gran que vostè mateix. Jo col•lecciono certs escriptors, m’encanta estudiar els escacs. Hi jugo malament, però amb alegria. Si té una afició, està salvat. Em sap molt greu per la gent que no té una passió. I no importa quina sigui. Sempre dic als meus estudiants: “Mai us disculpeu per les vostres passions, mai negocieu amb un hobby o una passió”. Tenir una afició significa formar part d’alguna cosa més gran que tu mateix, d’una cosa que continuarà quan tu ja no hi siguis.

Hi he estat molt a gust, a casa seva. Hi estem molt tranquils. El luxe més car avui dia és el silenci. De lluny. La major part de la gent viu en un constant xivarri, i amb parets molt primes. Sap que Cambridge és el número 1 en universitats. Encara és el centre per a la genètica, l’astrofísica. Des de Roger Bacon, al segle XII, ha sigut sempre així. Hi ha 9 o 10 premis Nobel ensenyant-hi. Sap que a Berkeley, a Califòrnia, hi ha un aparcament per a professors i, a banda, un racó només per als que tenen un Nobel? No és meravellós? No és una arrogància meravellosa per a la glòria dels Nobel?

Per què Cambridge concentra tanta saviesa? És un misteri. Jo crec que és perquè el clima és tan dolent, i t’avorreixes tant, que t’has de posar a pensar o treballar, perquè no pots fer res més. Oxford és elegant, hi ha bons restaurants, però aquí no pots fer res més que ser un geni.

El perfil

Nascut a París el 1929 i fill de jueus austríacs, és un dels grans intel•lectuals europeus, un erudit pluridisciplinari que ha generat pensament al voltant de la cultura, la literatura i el llenguatge. Ha ensenyat literatura comparada a les millors universitats europees i americanes. El cap de setmana que ve, l’ARA oferirà Fragments, el seu últim llibre en català, editat per Arcadia, que també ha publicat La idea d’Europa, Deu raons (possibles) de la tristesa del pensament, Recordar el futur, Els llibres que no he escrit i La poesia del pensament. A part dels seus editors, Montse Ingla i Antoni Munné, Steiner té entre els seus amics catalans Jordi Savall. “Va venir aquí a casa a tocar per a nosaltres. L’admiro molt”, em diu Steiner. “Va seure allà, en aquell sofà va treure el seu instrument i va tocar per a nosaltres”, detalla la seva esposa Zara, una reconeguda historiadora. Prenem cafè i galetes. S’interessa pel procés independentista. Em recorda orgullós que té el reconeixement de la Universitat de Girona. “L’atmosfera a Girona és única, m’encanta”. I em pregunta per què Barcelona no és més puntera en universitats. Abans de marxar li demano que m’ensenyi el seu estudi, una caseta de fusta al jardí, on li faré una foto. “És un estudi octogonal, és la manera que s’aprofita més l’espai per als llibres”. I ell m’ensenya, a la sala de la casa, un piano que va comprar, que era de Charles Darwin. “No era el piano de la seva sala per fer bonic, era el petit, el de dalt, on ell tocava, i va servir per a la meva filla”. No s’ha tret mai la pipa de la mà dreta. A mitja entrevista li he demanat si encara fuma. “No he fumat mai, en la meva vida. Si és un observador intel•ligent, com deu ser-ho per la seva professió, entendrà què estic fent”. Ara que marxo, li dic que no he aclarit l’enigma. I em diu que té una discapacitat i agafant la pipa té una coartada per no donar aquella mà. “Ho faig perquè alguna gent se sentia incòmoda, per estalviar-los el tràngol”. Li responc que jo m’he sentit comodíssim, no m’havia fixat en cap discapacitat, més aviat estic desbordat per tantes capacitats. I tanta generositat.