diumenge, 15 de març de 2015

Entrevista a Roger-Pol Droit

Roger-Pol Droit: "Els filòsofs som els guardians de la ignorància contra l’arrogància dels experts"

Escriptor i filòsof, és un dels divulgadors del pensament més coneguts de França per la seva manera àgil i clara d’explicar conceptes que podrien semblar complexos.
AQUEST FILÒSOF FRANCÈS ENJOGASSAT, DEIXEBLE DE FOUCAULT, ha sigut un dels grans divulgadors de temes filosòfics i ètics, també en el paper de les religions al món. Blackie Books li va publicar en castellà 101 experiencias de filosofía cotidiana, el que ell considera fitnes filosòfic, jocs que ens ensenyen a pensar. Ara Paidós presenta Si sólo me quedara una hora de vida, un experiment literari filosòfic per llegir en temps real, en una hora, en què Roger-Pol Droit fa un testament filosòfic, descriu les certeses i incerteses de la vida. Més que presentacions, ara fa performances, lectures dramatitzades, després d’haver-se estrenat al teatre fent un monòleg a partir d’una obra seva.
Som en un moment de grans canvis.
Som al mig d’una mutació multiforme que redefineix les nostres representacions del que és humà. La revolució de la biologia molecular, la ciència, la revolució digital. Hi ha una veritable mutació i penso que no es tracta simplement d’una redistribució que anirà cap a una nova estabilitat, sinó que hem entrat en un procés de mutació contínua, en què les coses no paren de moure’s, d’accelerar-se, de canviar. Això pot provocar un cert sentiment d’angoixa, però també pot provocar entusiasme.
Quin paper hi juga la filosofia? ¿Ens pot ajudar a reinventar el món?
Ens pot ajudar de dues maneres. La primera és donant-nos eines de comprensió i de crítica, impedint que ens fem il·lusions. No crec que la filosofia pugui establir directrius, perquè no posa regles, no explica com hem de viure. Però sí que permet afinar el nostre esperit crític, desfer errors i ajudar-nos a resistir les propagandes. Vaig treballar amb Michel Foucault i ja parlava d’aquesta idea de caixa d’eines. La segona manera la tracto al llibre Si sólo me quedara una hora de vida. Ja fa un temps que defineixo els filòsofs com a guardians de la ignorància.
Expliqui-m’ho.
No vol dir que siguin amics de l’obscurantisme, però vol dir que, en una època en què el saber s’ha multiplicat, un dels papers dels filòsofs és recordar els límits del nostre saber. Recordar que hi ha qüestions sobre les quals no tenim cap possibilitat de coneixement. S’hauria d’acabar amb aquesta mena d’arrogància dels experts. Penso que hi ha una pila de coses en les quals els experts són respectables, però també hi ha una pila de qüestions sobre les quals són els ciutadans els que han de decidir, segons la nostra raó. És a dir, els totalitarismes sempre han sigut fundats sobre un saber, mentre que la democràcia l’han d’anar inventant els ciutadans i hi han de posar les seves pròpies regles de funcionament. Un dels papers dels filòsofs és fer-nos recordar l’existència de la incertitud, el dubte i la ignorància.
Com explica l’interès del gran públic per la filosofia?
Vivim en un món globalitzat en què sembla que ja no hi ha alternatives. Hi ha una sèrie d’inquietuds i catastrofismes, i hi anem buscant solucions. De fet, ja s’ha fet una petició als filòsofs: que donin eines per entendre’ns i parlar, que expliquin com hem de viure. A mi em sembla que el filòsof no s’ha de convertir en cap guru, ni capellà, ni director de consciència. En tot cas pot ajudar a donar eines, però no ha de dir a ningú com ha de viure.
¿És clara la frontera entre filosofia i autoajuda?
Tot el que correspon al desenvolupament personal, al benestar, no forma part de la feina de la filosofia.
Hi ha una obsessió amb la recerca de la felicitat.
Això és el que critico en el meu últim llibre. El paper de la filosofia no és donar la felicitat. A l’Antiguitat hi ha una tradició sobre això, però fa referència a un altre tipus de felicitat. A més, no podem passar de l’Antiguitat grega al segle XXI oblidant tot el que ha passat entremig.
El seu llibre Si sólo me quedara una hora de vida és una lliçó de saviesa vital, tot i que l’excusa sigui la mort imminent.
La vida és una cosa que es concep, es viu i es pensa sobre un horitzó que és la mort. Tampoc cal obsessionar-se en la mort: no cal que ens agradi, però no es pot obviar la seva existència, cosa que, desgraciadament, la nostra societat fa cada cop més. Ja no es parla de la mort: s’amaga, morim sols als hospitals. S’ha de reinventar un pensament sobre la mort que d’entrada estigui centrat a pensar en la vida.
És un llibre més personal, més literari.
Sí, és a la vegada un exercici de pensament i d’escriptura. El que he volgut fer és -això també pot ser com una mena de llibertat que m’he pres amb l’edat- agrupar un cert nombre d’idees molt simples sense que preocupi si es tracta d’un llibre de filosofia, de poesia... He escrit com tenia ganes d’escriure, de manera diferent de tot el que havia escrit fins ara.
Quins són els grans temes que abordem abans de morir?
A mi m’agraden molt les experiències filosòfiques. Per tant, construeixo petits dispositius per mirar de desencadenar els pensaments. Aquesta idea de “Què faria en la meva última hora?” és un joc seriós que pot fer tothom, i les respostes de cadascú poden ser diferents. Mai havia escrit en uns quantes pàgines el que em sembla que és el més important. Per tant, vull fer això: la meva idea és construir una cosa que es llegeixi en una hora, com si jo tingués una hora per parlar i explicar-me. Evidentment, en aquesta explicació hi hauria moltes coses interessants que es deixarien de banda, però què és essencial? Penso que l’essencial és el dubte, la ignorància, l’amor i el fet que, a tot arreu, l’obscuritat i la claror van sempre lligades.
Llums i ombres.
Per això la felicitat perfecta és una il·lusió, perquè es tracta d’una falsa idea de felicitat que pretén eliminar tot el que és negatiu. La ideologia de la nostra època se centra molt a eliminar la negativitat, eliminar tot el que sigui atzar i controlar-ho tot perquè tot sigui llis. La vida està formada per moments meravellosos, amistats, felicitat, amor, però també està formada, inevitablement, per crueltats, dureses, odis, malalties, patiments, misèria. Una eliminació completa del que és negatiu és una il·lusió. És com si diguéssim: “Tancarem tots els centres de recerca! La ciència s’ha acabat perquè ja ho hem descobert tot”. És una situació que no existeix. Doncs, de la mateixa manera, això tampoc existeix, malgrat que hàgim somiat en societats sense classes, en un món alliberat. Són situacions que no existeixen.
I què fem?
Tampoc es tracta de resignar-se i pensar que sempre hi haurà una part de desgràcia, sinó que es tracta de combatre les injustícies, l’odi, la violència i les desigualtats, però combatre-ho sense tenir aquesta il·lusió que desapareixeran del tot. És un combat sense fi, i l’únic que faig és agafar una idea de Nietzsche que em sembla molt forta i important, que diu que “dir  a la vida és dir  a la totalitat”. No es pot fer una tria i agafar el que més ens convingui, s’ha de dir que sí a la totalitat de les coses. Esclar que s’ha d’intentar augmentar la part clara i positiva, però no es pot eliminar la part negativa.
No és resignació, és ambició dins del realisme.
Hi ha una altra idea de Nietzsche que em sembla molt important. Ell distingeix entre una “felicitat de baixa intensitat” i una “felicitat d’alta intensitat”, i el que volem actualment és una felicitat sense estrès, sense conflictes, una mena de “felicitat light ”, perquè no volem patir gaire. El que Nietzsche diu, que també em sembla força encertat, és que “si vols una gran felicitat, has d’acceptar exposar-te a grans desgràcies”. O ho tenim tot a baixa intensitat o prenem riscos.
A vostè li agrada prendre riscos...
M’agraden els riscos i m’agraden les experiències, les coses que no esperava fer. Per exemple, a la tardor vaig fer teatre. Jo havia actuat quan era molt jove, però fa molt temps, d’això. No era la meva feina però m’ho vaig passar molt bé, vaig adaptar un dels meus llibres. Ho vaig fer perquè per a mi era semblant al que faig; era diferent però entrava dins d’aquesta idea de compartir idees a través de coses concretes, com ara emocions, situacions, exemples. I el teatre també és afecte.
Satisfet?
Vaig treballar molt, estava sol a l’escenari durant una hora i deu minuts. Però li confessaré que no em va agradar el fet de repetir-ho cada dia. És terrible haver de dir les mateixes frases, fer els mateixos gestos, reinventar-los una mica.
Quin paper té el joc?
Reivindico el joc perquè sovint pensem que és una mena de distracció limitada. Pensem que hi ha coses serioses, com la feina i els estudis, i d’altra banda hi ha el joc. Crec que pensar això és un error. En el joc hi ha un model del conjunt de les nostres activitats, ens posem regles i decidim seguir-les, i aquestes regles estan instaurades per nosaltres. Els nens poden jugar a ser pirates i nosaltres podem jugar a ser conferenciants, filòsofs, polítics, jutges, etc. Hi ha una part de joc de rol social, però també hi ha una constitució política, és una regla del joc, les lleis formen part d’això. En un món que al principi està desproveït de sentit i és caòtic, el joc social o el joc humà és el d’instaurar regles i jugar partides amb aquestes regles.
També reivindica l’humor...
Confonem el que és seriós amb el que és avorrit. Hi pot haver coses divertides i sense cap interès, però també es pot dir que hi ha coses importants i serioses que es poden dir de manera més divertida i lleugera. Hi ha una gran tradició, amb Rabelais, Swift, Diderot... Hi ha molts autors que han utilitzat la ironia, la paròdia i l’humor en general de manera filosòfica. Em ve al cap Llucià de Samòsata, un autor de l’Antiguitat que és a la vegada molt divertit i molt filosòfic. Ell imagina els filòsofs en un mercat d’esclaus, i ningú volia comprar Aristòtil perquè era massa avorrit i pesat...
Se sent còmode en el món de la divulgació? Com ho porten els col·legues?
Jo sempre he tingut un peu a la universitat i l’altre als diaris. A la universitat em consideraven un periodista i als diaris un professor. És una situació híbrida... Jo he sigut professor de batxillerat, he donat classes de ciències polítiques, he escrit llibres de recerca sobre el budisme, sobre els bàrbars, etc., i a més he escrit llibres de divulgació, de ficció... És el gust de la diversitat. He viscut certs moments difícils, perquè hi va haver una època en què a la gent no li agradava que fes tantes activitats diferents, però ja fa molts anys, d’això.
Què en pensa de la filosofia a l’escola?
S’han de mantenir unes formes d’ensenyament filosòfic a les escoles. Però el que és essencial no és aprendre doctrines, s’ha d’aprendre a pensar i a reflexionar, exercitar la lògica i l’esperit crític. Vaig treballar a la Unesco durant uns anys, vaig ser el conseller de Federico Mayor durant els seus anys de mandat, i vaig crear un programa anomenat Filosofia i Democràcia al Món, perquè havia constatat (estem parlant dels anys 90) que els països que sortien de dictadures a l’Àfrica, a l’Amèrica Llatina i a l’Àsia creaven ensenyaments de filosofia, particularment a la universitat, però també als instituts, perquè hi trobaven una capacitat de pluralisme de pensament, una formació per a la crítica. És essencial per als ciutadans, i no per a la filosofia. La filosofia sempre tindrà els seus especialistes, però que als instituts i a les universitats -i fins i tot en formacions tècniques i mèdiques- hi hagi un ensenyament de filosofia que ajudi a entendre les eines de pensament és indispensable.
I com es pot educar la moral?
Vaig estar sis anys al Comitè d’Ètica a França. Li posaré un exemple que vaig viure en primera persona: la qüestió de la clonació humana. Era l’any 97, amb l’ovella Dolly. Tothom va pensar: “¿I si d’aquí un parell d’anys es fan clonacions amb humans?” Llavors, a França, ens vam ajuntar uns quants -als Estats Units també, a Alemanya també amb Habermas, etc.- per reflexionar i trobar una resposta a la pregunta de si allò era ètic o no. Ens vam adonar bastant ràpid que -i Habermas va desenvolupar molt bé els seus arguments- reproduir un genoma ja existent és instrumentalitzar-lo; per tant, no és conforme amb la dignitat humana. Jo vaig firmar l’any 2005 a Xangai el primer acord europeu amb els xinesos que prohibia la clonació humana; i avui dia -l’hi dic per demostrar-li que hi ha una certa eficàcia de l’ètica- si hi ha alguna clonació humana serà criminalitzat, punible.
Humanitats i ciència han d’anar de bracet?
Al Segle de les Llums es pensava que tots els progressos anaven junts. En canvi, el segle XX ha mostrat que podíem ser un país filosòfic, científic, i posar en pràctica la barbàrie, com va fer l’Alemanya nazi. Arran d’això la gent va començar a tenir por de la ciència i de les tecnologies. Vam passar de la tecnofília a la tecnofòbia, i crec que tots dos conceptes són erronis. Cal mirar cas per cas, ja sigui la clonació, la nanotecnologia, la manipulació del genoma humà... No s’ha de magnificar res, el que cal és mirar àmbit per àmbit, carpeta per carpeta, i això implica decisions polítiques.
Creu que la tecnologia ens ajuda a pensar? O dificulta la concentració?
El discurs de Michel Serres amb la idea de “tenir tots els coneixements del món a la butxaca” no és fals, però és unilateral, perquè a la butxaca no tan sols hi tinc tots els coneixements del món, sinó que també hi tinc totes les propagandes del món, tot el racisme del món, tots els fanatismes... El pensament i la comunicació no van al mateix ritme, i per tant crec que tampoc cal demonitzar internet i el conjunt de la revolució digital.
John Gray diu que no hi ha progrés humanista.
El progrés moral no avança al mateix ritme que el progrés científic i tècnic. Aquest desequilibri no dóna confiança en el futur, perquè les potències d’acció i de destrucció es tornen immenses, mentre que el judici de valor queda fràgil i limitat. Admetent que tothom té una mica de bogeria, si li donem una porra o un ganivet a un boig la seva capacitat de destrucció existeix però és relativament limitada. En canvi, si li donem una bomba o un virus les coses es compliquen.
¿Vostè és optimista en relació al tema de la condició humana?
Sóc pessimista sobre l’optimisme. Hi ha una dita que m’agrada molt que diu: “L’optimisme és, essencialment, falta d’informació”. Jo intento estar ben informat però, tot i així, ser capaç de tenir esperança.
Som al final d’un cicle del capitalisme?
Penso que hi ha una capacitat de regeneració i de renovació en el sistema capitalista. Al cap i a la fi, el final del capitalisme s’ha anunciat regularment durant diverses generacions. A gran escala podria ser que el món, d’aquí uns segles, estigués organitzat d’una manera diferent que avui en dia... El que també oblidem és que hi ha 800 milions menys de pobres al món que fa 20 anys. És a dir, hi ha un increment de desigualtats entre fortunes i rendes, hi ha sobreexplotació, però no hi ha un empobriment creixent de la humanitat.
¿França i Europa canviaran gaire després dels atacs al Charlie Hebdo?
Queda clar que hi ha hagut una certa conscienciació del perill i del que jo considero com una guerra. Els atemptats de l’11-S van fer-ho entendre als americans, a un cert nombre d’intel·lectuals a França, però no ben bé a l’opinió pública francesa. El 7 de gener van entendre que no es tractava d’una cosa que només passés en altres llocs. No crec que hi hagi cap risc de patir islamofòbia intensa si els musulmans es fan responsables del problema del jihadisme i de la violència. Però no estic del tot segur que la gran emoció que es va manifestar a França l’11 de gener, amb 5 milions de persones als carrers, contingui els elements d’una resposta. Aquí hi ha el meu dubte. La gent no deia “Volem castigar els assassins”, deia “ Je suis Charlie ”. Està molt bé dir “ Je suis Charlie ”, però és una fórmula una mica enigmàtica. Mostrar solidaritat no és el mateix que trobar mitjans per respondre a aquesta violència.
És un problema religiós? ¿O és una desviació de l’islam?
Totes dues coses. És a dir, es tracta d’un desviament però que està permès gràcies a un cert nombre d’elements que es troben dins de l’islam. Per exemple, el budisme no permet aquestes coses; no hi ha gent que defensi el fet que seria just, des del punt de vista budista, decapitar periodistes. Per tant, la pregunta és: què hi ha, dins de l’islam, que permeti aquestes accions mortals? És una pregunta que va adreçada a tothom, però en primera instància als musulmans. Per exemple, la Inquisició tenia relació amb el cristianisme malgrat ser monstruosa. Doncs em sembla que, de la mateixa manera, la jihad té relació amb l’islam malgrat que es tracti d’un fet monstruós. Per tant, quan sento que es diu “No té res a veure amb l’islam”, crec que s’equivoquen.
¿Creu que podria existir un món sense religions? I, si fos el cas, ¿creu que seria un món millor?
Crec que seria un món millor però no crec que sigui possible. Un gran error de la meva generació va ser creure que les religions desapareixerien. Jo pensava que el tema de les religions era residual, que els fanatismes ja els havíem deixat enrere i que tot anava en decrescendo. Quan vaig entendre que les coses anaven en sentit contrari, és a dir, l’augment del fet religiós, el retorn del fanatisme, vaig entendre que m’havia equivocat totalment.
La seva filla és destinatària d’alguns dels seus llibres.
Jo he escrit dos llibres amb la meva filla: un quan ella tenia 13 anys, Las religiones explicadas a mi hija, i l’altre quan en tenia 15 o 16, La filosofía explicada a mi hija, i després vaig pensar que ja li havia explicat prou coses! Ara té 27 anys i, en part, he escrit aquest llibre per a ella, però també per a mi i per a altra gent. Bàsicament, vaig pensar: “Si m’atropella un autobús un dia d’aquests, la meva filla tindrà un miler d’articles que jo he escrit, però no tindrà unes quantes pàgines que diguin l’essencial del que penso”. Per tant, vaig decidir agrupar-ho aquí.
¿Està satisfet amb el paper de pare que ha exercit? ¿Creu que el fet de ser filòsof l’ha ajudat a educar a la seva filla?
Crec que sí. Vaig ser pare bastant tard, als 37 anys. Aristòtil deia que és una bona edat per ser pare. Tenia el sentiment que era una responsabilitat enorme, el fet de donar vida a un altre ésser humà, educar-lo, portar-lo pel bon camí... Espero haver-la educat bé. Ella viu a la Polinèsia, sembla que està contenta, viu amb la seva parella des de fa dos anys.
El perfil
Roger-Pol Droit (PARÍS, 1949). Escriptor i filòsof, és un dels divulgadors del pensament més coneguts de França per la seva manera àgil i clara d’explicar conceptes que podrien semblar complexos. Ha sigut professor de filosofia en un institut, investigador del CNRS –on es va especialitzar en la representació de l’altre en la filosofia occidental– i assessor i consultor tant de la Unesco com del govern francès en temes de filosofia i també d’ètica.
Ha publicat nombrosos llibres, tant de ficció com d’assaig, tot i que en alguns casos els seus textos trenquen els esquemes i estan a mig camí entre la poesia, la reflexió i la divulgació. Entre els seus llibres hi ha 101 experiencias de filosofía cotidiana (Blackie Books) i Si sólo me quedara una hora de vida, l’últim títol que ha publicat l’editorial Paidós, on també es poden trobar La ética explicada a todo el mundo, Genealogía de los bárbaros, La religión explicada a mi hija i Entrevistas con Michel Foucault.http://www.ara.cat/suplements/diumenge/filosofs-guardians-ignorancia-larrogancia-experts_0_1321067905.html