dimarts, 15 de gener del 2008

Els pobres, cada cop més pobres

ELS PROBLEMES ESTRUCTURALS DE L'ECONOMIA ESPANYOLA
La desigualtat de renda i riquesa a Espanya ha augmentat de manera notable aquests últims anys


Els problemes que envolten la conjuntura econòmica enfosqueixen a vegades la necessitat de prestar atenció a altres característiques que, per estructurals, es perceben com de menys interès perquè tenim menys capacitat d'incidir-hi. Així, va aparèixer a finals d'any l'Enquesta financera de les famílies, realitzada pel Banc d'Espanya. Es tracta d'una radiografia importantíssima de la situació patrimonial de les nostres famílies, que desafortunadament no permet fer avui una anàlisi específica per a Catalunya.La complexitat de l'elaboració de l'enquesta requereix un període de maduració suficient per interpretar aquesta nova fornada de dades, referida als mesos finals del 2005. Però permet una comparativa vàlida del que va ser l'enquesta similar del 2002, de manera que es poden destacar algunes conclusions importants, amb la solidesa estadística suficient. LA PRINCIPAL conclusió que pot treure qualsevol analista que estudiï l'avançament de resultats, disponible a la web del Banc d'Espanya, és que la desigualtat de renda i riquesa a Espanya ha augmentat d'una manera notabilíssima en aquests tres últims anys de boom econòmic. Efectivament, l'enquesta comentada mostra que la mitjana (i la mediana, per si en quedaven dubtes) de la renda de les famílies espanyoles entre el 2002 i el 2005, en termes constants --és a dir, ben comptat-- ha disminuït (de 25.200 a 23.100 euros), amb un descens més acusat en el segment del 20% de famílies de renda inferior (de 8.700 a 6.900). Amb això, el rang de la desigualtat entre el 10% de famílies amb més renda respecte del 20% de famílies amb menys renda ha augmentat des d'una ràtio de gairebé 1 a 10 el 2002 fins a gairebé d'1 a 13 el 2005. EN NOMÉS TRES anys, al 25% de famílies més pobres els ha quedat reduïda la riquesa en un 60%, passant de representar en mediana 8.500 euros el 2002, a 5.500, tot en euros constants amb base al 2005. Al seu torn, la ràtio que mesura la dispersió entre el percentil de riquesa neta del 25% de famílies amb renda més baixa respecte del que se situava entre el 90 i 100 (el 10% de les famílies més riques) s'ha més que doblat en el breu interval de tres anys. Per edats, els caps de família amb edat inferior als 35 anys han millorat menys de la meitat que la resta de famílies, i s'ha reduït el percentatge de les famílies més joves que són propietàries de la seva vivenda principal. En general, l'increment del deute ha superat l'augment dels actius, de manera que el percentatge que representa el deute sobre el valor total del patrimoni ha augmentat; i això en especial per als col.lectius de renda més baixa. El 20% de famílies amb renda inferior que tenien deutes pendents, en només tres anys s'ha incrementat un 50%, i s'ha duplicat, sempre en termes constants (euros del 2005) la mitjana del valor del seu deute. Novament, per a aquestes famílies més pobres endeutades el pes del deute ha passat de representar el 104% de la seva renda el 2002 al 143% el 2005. I encara és més alarmant: amb ràtios de deute que tripliquen els ingressos de la família, el 2002 es computava el 34,5% de les famílies més pobres en renda i el 2005 la xifra era del 42,6%. És a dir, de la meitat de les famílies més pobres en renda que estaven endeutades (gairebé dues terceres parts del total), els pagaments pels seus deutes vius suposaven més del 40% dels seus ingressos anuals. Per edats del cap de família, novament els més joves se n'han endut la pitjor part: la mediana del seu deute ha augmentat en gairebé un 80% en termes reals. EN RESUM: aquest creixement de la desigualtat, tant en renda, com en riquesa, com en capacitats de finançar els deutes pendents, que s'ha produït a Espanya en un espai tan breu de temps, no ens hauria de deixar indiferents. El tractament d'aquestes dades exigeix responsabilitat en un moment com l'actual de rebaixes fiscals electorals i d'abraçada indiscriminada dels nostres sistemes impositius al denominat dualisme fiscal pel qual es renuncia a la progressivitat tributària. I en l'actuació necessària per corregir-ho, la situació descrita reclama polítiques públiques amb menys universalisme populista (xecs per naixement i lleis de dependència universals) i més orientació de qualsevol que siguin els recursos públics disponibles a una despesa més selectiva, lligada al test de mitjans i a la prova de necessitat, per millorar-ne l'efectivitat redistributiva.

GUILLEM López Casasnovas
Catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

ufff...en resum...que la distribució econimica a nivell espanyol, (per no parlar a nivell mundial)es un desastre...i que els que tinguem intenció de comprar-nos un pis tenim dues opcions, dona més d'un 40% dels nostres sous o bé viure sota un pont...

Joan ha dit...

Ara venen eleccions... i tot s'arreglarà... tothom serà feliç... i el futur serà millor...
(això no s'ho creuen ni els polítics que ho prediquen).

Anònim ha dit...

uff...Joan el problema esque encara hi ha gent que es creu aquestes accions d'ultim moment i les noves promeses i espectatives, que fins a les proximes eleccions no es cumpliran...un altre problema important esque la majoria de gent no s'identifica amb cap partit politic, (basicament perque ja els coneixem massa bé tots...)i per votar algu que continuara sense fer gaire res...s'abstenen(el pitjor que poden fer...)